Entro a l'aula. Faig el meu recorregut habitual fins a la meva taula. Els alumnes estàn distrets, tots agrupats de punta a punta de la classe i riguent entre ells. S 'han adonat de meva presència i els grups comencen a dissipar-se.
Cada un dels alumnes s'asseu al seu lloc. No dic res. Es força difícil mantenir una cara serena i seria en veure totes les mirades a sobre teu. Me faig mil preguntes mentre que cada un dels meus alumnes manté una expressió perplexa. Quins nervis! Me començo a sentir força incomode i ells també. Me suen les mans.
Del fons de la classe s'escapen unes rialletes, intento mantenir una expressió indiferent. Alguns comencen a desviar la mirada. Comensu a tenir tics a la cara a causa del nerviosisme. Només falten tres minuts perquè s'acabi aquest exercici. Amb el silenci, aquests tres minuts es fan eterns. Aleshores, amb un posat tranquil, pregunto:
-Què passa aqui?
A poc a poc es comença lentament una discussió sobre quins efectes té el silenci a sobre nostre. Per què ens incomode tan el silenci? Per què ens sentim millor amb el soroll?
Cada un dels alumnes s'asseu al seu lloc. No dic res. Es força difícil mantenir una cara serena i seria en veure totes les mirades a sobre teu. Me faig mil preguntes mentre que cada un dels meus alumnes manté una expressió perplexa. Quins nervis! Me començo a sentir força incomode i ells també. Me suen les mans.
Del fons de la classe s'escapen unes rialletes, intento mantenir una expressió indiferent. Alguns comencen a desviar la mirada. Comensu a tenir tics a la cara a causa del nerviosisme. Només falten tres minuts perquè s'acabi aquest exercici. Amb el silenci, aquests tres minuts es fan eterns. Aleshores, amb un posat tranquil, pregunto:
-Què passa aqui?
A poc a poc es comença lentament una discussió sobre quins efectes té el silenci a sobre nostre. Per què ens incomode tan el silenci? Per què ens sentim millor amb el soroll?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada